Miliquituli, què és?

Un projecte de Biel Pubill Soler

Miliquituli. La banda sonora del joc és una web que pretén recollir el món sonor que acompanya als jocs i les diversions dels nostres nens i nenes. Una banda sonora que, avui, agonitza i cada cop és més i més reduïda. En certa mesura Miliquituli retrata un món perdut i en vol deixar constància amb el recull que, d’ençà el 2010, hem realitzar amb les aportacions de l’alumnat de l’Institut de Flix (Ribera d’Ebre).

Taller de jocs cantats

Tanmateix la sensibilització per aquest món sonor s’inicia a finals dels anys noranta quan, a l’escola Sant Miquel d’Ascó, proposo a l’alumnat enregistrar aquelles cançons, cantarelles i fórmules d’escollir que formaven part del seu món lúdic. Fruit d’aquella recerca vam recollir 100 jocs cantats que vam presentar al II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997).

Resulta interessant, i alhora decebedor, comprovar com després de 25 anys d’aquella recerca molts dels fills/es d’aquells alumnes desconeixen la majoria d’aquelles cantarelles i, per tant, han perdut bona part del patrimoni sonor dels seus pares i mares.

La web rememora, doncs, un temps en què cantarelles i cançons, contes, dites i embarbussaments, jocs de falda, ganyotes i gestos iniciaven les criatures en el coneixement de l’entorn, del llenguatge i de la memòria, de la música, de la imaginació, del moviment, de l’ingeni i la creació. Parlem d’aquella transmissió oral, plena de valors i emocions que generava llaços afectius eterns enfront la transmissió actual, unidireccional, uniforme, que tendeix a la universalització i a l’homogeneïtzació.

L’estudi d’aquella banda sonora que, sovint, anava acompanyada de moviments, ritmes i gests, té un interès cabdal per a l’anàlisi del patrimoni lúdic local doncs es tracta d’un repertori oral intangible, molt variat i en constant evolució, que molts cops introdueix en les lletres referències de topònims, antropònims o fets succeïts a la localitat, a la regió o al país.

La globalització en la música i en el joc ha fet que, en els darrers quaranta anys, es perdés primer la banda sonora local de molts d’aquests jocs, amb la pèrdua d’aquella riquesa que mostraven les variants dialectals, per a passar a un repertori cada cop més reduït de cançons transmeses, molts cops, per una televisió que empra un català estandarditzat, reduint-se rapidíssimament aquell patrimoni musical infantil ric, variat, exclusiu.

I perquè Miliquituli? Aquesta paraula, sense sentit, és amb la que s’inicia un conegut joc de picar de mans. L’he escollida com a títol d’aquesta web perquè és, encara avui, una de les poques cantarelles que ja es cantava als anys noranta i que avui, amb moltíssimes variacions, es manté entre el minvat repertori sonor de la nostra canalla.

 

 

Bibliografia:

  • PÉREZ, Àngels i PUBILL, Biel. Les cantarelles dels jocs, recurs per treballar la llengua. Revista GUIX núm. 311. P. 39-47. Gener 2005

  • PUBILL, Biel. 100 jocs cantats dins les Comunicacions del II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona (1997).

 

Nota: Els vídeos on apareixen nens i nenes petits són resultat d’un projecte compartit que vam fer l’institut de Flix amb l’alumnat de preescolar de l’escola Enric Grau i Fontserè de Flix (2018-2019).